Aprofitant que ahir va començar la Brain Awareness Week (Setmana Mundial del Cervell) trobo que és el moment perfecte per mencionar els guardonats amb el Brain Prize d’enguany.

El Brain Prize (el Premi del Cervell) és l’equivalent del Premi Nobel de la neurociència, i és dotat amb un milió d’euros. Cada any des del 2011, la Grete Lundbeck European Brain Research Foundation de Dinamarca l’atorga a un o més científics que hagin contribuït a avançar ostensiblement el camp de la neurociència. El passat 1 de Març es van fer públics els tres premiats d’aquest any, curiosament tots tres de nacionalitat britànica: Timothy Bliss, Graham Collingridge i Richard Morris, per les seves contribucions en l’estudi de la memòria.

Te’n recordes de quan vas aprendre a conduir o a anar en bici? Del teu primer dia d’Universitat? Del teu primer amor? Des del concepte del ‘jo’, passant per ser capaços de recordar i gaudir de la complicada història que es desgrana a Game of Thrones, fins aquella olor que et transporta a un moment concret del teu passat, tots aquests fenòmens tenen com a denominador comú la memòria.

Tota la informació que rebem a través dels sentits és traduïda a un llenguatge de breus impulsos elèctrics. Aquests impulsos viatgen de neurona a neurona a través de connexions molt petites, les sinapsis. I d’alguna manera que encara desconeixem, són capaços de donar sentit al que veiem i sentim, ens permeten pensar i parlar, agafar un got d’aigua i caminar. El que aquests científics i els seus equips i col·laboradors han descobert és que les sinapsis (o connexions) que es fan servir més es fan més fortes a través d’un procés anomenat Potenciació a Llarg Termini, i que és en aquesta potenciació que rau la capacitat d’aprendre i de recordar, per exemple, el camí que has de seguir per arribar a casa o a la feina.

Però que vol dir Potenciació a Llarg Termini? Imagina per un moment que et trobes davant d’un prat o d’una zona de muntanya on ningú ha passat en molt de temps i que ha estat conquerida pel sotabosc. Ho tenim? Ara imagina que cada dia has de passar per allà per arribar a algun lloc, o simplement et ve de gust passejar per allà i gaudir d’uns instants de tranquil·litat. Al principi, passar serà difícil, perquè no hi ha cap camí, cap connexió entre el lloc d’on vens i el lloc on vas. Però a mesura que passa el temps, el teu propi caminar anirà deixant petjada i el camí quedarà marcat, de tal manera que el que al principi ens costava, ara ho fem inconscientment i sense esforç aparent.

Això és exactament el que passa amb la Potenciació a Llarg Termini: les sinapsis més actives (les connexions per les quals passa informació molt sovint) es fan més fortes i perduren en el temps. No obstant, aquest és un procés de doble sentit. De la mateixa manera que si deixem de transitar aquell camí el sotabosc l’anirà cobrint de mica en mica fins a fer-lo desaparèixer, les sinapsis (o connexions) que no fem servir s’aniran debilitant també fins a desaparèixer. La llei del més fort troba la seva pròpia versió dins del cervell: ‘Utilitzar-ho o perdre-ho’.

El Brain Prize d’enguany reconeix l’extens treball d’investigació fet sobre els mecanismes de la memòria. Ara bé, tot just en comencem a copsar i entendre alguns detalls, de tot el que passa dins del nostre cervell, i queda molta feina per fer i moltes preguntes per respondre. Com ens ho fem, per trobar i accedir la informació que tenim emmagatzemada a la memòria en un instant determinat? Perquè alguns records queden gravats a foc, mentre que altres els oblidem al cap d’unes hores? És possible recuperar els records que el temps o malalties com l’Alzheimer han esborrat? Podrem algun dia reconquerir el terreny perdut davant el sotabosc del cervell? Només el temps i la recerca ens permetran donar resposta a aquestes i moltes altres preguntes. Mentrestant, cal seguir caminant per aquells viaranys i camins que més ens fan gaudir, i així mantenir-los fora de l’abast del sotabosc.