Parla, memòria,
però no ho diguis tot.
Calla les coses
més tèrboles, més tristes,
les que ens revelen
tal com som de debò.

Mantén l’engany,
sigues bona minyona,
desa el farcell
dels records tenebrosos
molt temps encara
al calaix de l’oblit.
Fins que acceptem
el cruent sacrifici
de veure’ns nus
del tot i espellifats,
la carn oferta
i l’esquelet de l’ànima.

Llavors aboca,
crema, devora, arrasa,
mostra el terror
que has celat tan fidel.
Digues-ho tot.
Llavors parla, memòria.

Narcís Comadira