Deixo en aquesta nova entrada un capítol molt clarificador i útil del llibre Mindfulness en la vida cotidiana de Jon Kabat-Zinn.

La meditació: no la confonguem amb el pensament positiu

La nostra capacitat de pensar sobre el que fem és el que diferencia la nostra espècie de totes les altres i és incomparablement miraculosa. Però si no som curosos, el nostre pensament pot arribar a desplaçar altres facetes del nostre ésser igualment valuoses i miraculoses. L’estat despert (de consciència plena) sol ser la primera víctima.

La consciència i el pensament no són el mateix. La consciència transcendeix el pensament, tot i que utilitza el pensament i reconeix el valor i el poder. La consciència és més similar a un recipient que pot abastar i contenir el nostre pensament. Ens ajuda a veure els nostres pensaments i a reconèixer-los com a tals perquè no ens quedem atrapats en ells creient que són la realitat.

En ocasions, la ment pensant pot estar greument fragmentada. De fet, gairebé sempre ho està. Aquesta és la naturalesa del pensament. Però la consciència pot ajudar a percebre que, fins i tot enmig de tal fragmentació, la nostra naturalesa bàsica està integrada i és completa. No només no es veu limitada pel popurri de la nostra ment pensant, sinó que la consciència és el recipient que conté tots els fragments, de la mateixa manera que quan fem una sopa l’olla conté les pastanagues tallades, els pèsols, les cebes i altres ingredients i permet que es cuini per transformar-se en un tot: la sopa. Però la consciència és una olla màgica, molt similar al calder del bruixot, perquè en ella les coses es cuinen sense que haguem de fer res, ni tan sols encendre un foc sota. La pròpia consciència s’encarrega de cuinar, sempre que sigui contínua. Nosaltres simplement hem de deixar que els fragments es vagin movent mentre els sostenim en la consciència. Qualsevol cosa que sorgeixi en la ment o en el cos, va a l’olla, passa a formar part de la sopa.

La meditació no implica intentar canviar els nostres pensaments pensant una mica més. Implica observar els pensaments en si. El fet d’observar equival a sostenir, a contenir. En observar els nostres pensaments sense involucrar-nos en ells, podem aprendre alguna cosa profundament alliberadora sobre ells, cosa que pot ajudar-nos a ser menys esclaus d’aquests patrons de pensament ─sovint molt intensos en nosaltres─ que són limitadors, inexactes, egocèntrics i habituals fins al punt de resultar ser una presó i clarament erronis.

Una altra forma de veure la meditació és considerar el procés de pensar en si com una cascada, com un corrent de pensaments que cau contínuament. En cultivar l’atenció plena, ens situem més enllà o darrere dels nostres pensaments, de forma molt similar a quan trobem una cova o un entrant a la roca darrere d’una cascada des d’on podem mirar. Seguim veient i escoltant l’aigua, però estem fora del torrent.

En practicar d’aquesta manera, els nostres patrons de pensament canvien per si mateixos d’una manera que afavoreix la integració, la comprensió i la compassió en la nostra vida, però no perquè estiguem intentant canviar substituint un pensament per un altre que creiem que és més pur. El canvi es deu, més aviat, a la comprensió de la naturalesa dels nostres pensaments en tant que pensaments i de la nostra forma de relacionar-nos amb ells, amb la qual cosa poden estar més al nostre servei i no al revés.

Prendre la decisió de pensar de forma positiva pot ser útil, però no és meditació. Només són més pensaments. Amb molta facilitat, podem acabar convertint-nos en presoners de l’anomenat pensament positiu tant com del pensament negatiu. Fa falta alguna cosa més per a suscitar la transformació en la nostra vida i dur-nos més enllà dels límits del pensament.