Fins on estan els fans dispossats a arribar per sentir-se més a prop dels seus ídols? A Antiviral, Brandon Cronenberg ens ofereix la seva visió de fins on pot arribar el fenòmen fan.

Explicava Cronenberg que l’idea per aquesta película va sorgir arrel d’una infecció viral que ell mateix havia patit. Però que aquesta idea va creixer quan un día estava veient una entrevista a Sarah Michelle Gellar al Late Show de Jimmy Kimmel. En aquesta, Gellar va declarar que es trobava molt refredada i que si estornudava, infectaría a tot el públic. Davant d’això el públic va esclatar en aplaudiments.

I aquesta és l’idea darrera d’Antiviral, òpera prima del fill de David Cronenberg, que s’ha convertit en una de les películes més valorades del públic del Festival de Sitges, com ho fós en el seu día Moon, de Duncan Jones, per posar un exemple. Per cert, amb aquesta película, Brandon Cronenberg ha guanyat el guardó Citizen Kane al millor director novell de l’edició d’aquest any del Festival.

En un futur distòpic, existeixen clíniques que han trobat la manera per la qual els fans poden arribar a compartir un llaç biològic amb els seus ídols, mitjantçant la venda de virus, cultivats previament, que son derivats de les malaties que hagin passat aquests famosos. Syd March ( Caleb Landry Jones ), un dels treballadors d’una d’aquestes clíniques, aprofitarà la seva posició per fer negoci al mercat negre.

Cronenberg aconsegueix crear un entorn inmaculat, amb la seva austeritat, les parets blanques que reflexen perfectament l’ambient asèptic d’una clínica, tant en el lloc de treball com a la casa del protagonista, ambient que es veu reflexat en la model Hannah Geist ( Sarah Gordon ) Alhora ens enseña tam,bé els suburvis, amb tota la seva brutícia. Perque no només es venen i es fabriquen virus, sino que els restaurants han aconseguit desenvolupar una tècnica per la qual poden reproduir cèl·lules mare dels famosos, amb les que es fabriquen una mena de bistécs, que tenen molta demanda. I, fins i tot, hi ha un laboratori alemany que reprodueix empelts de pell.

I l’ambient malaltís que plana durant tota la película, es veu perfectament reflexat en el  personatge de Syd, al qual el físic i la salut li van degenerant poc a poc, i li va consumint la vida. Aquí val la pena destacar l’actor Caleb Landry Jones qui, no només fà una interpretació molt notable, sino que han sabut aprofitar molt bé el seu físic, d’aspecte malatís, i que s’adiu molt amb el seu personatge.

He de dir que Antiviral no és una película fàcil de veure, no és una película apta per a hipocondríacs, ni per estómacs sensibles. però si que és una reflexió molt interessant al voltant d’on ens pot portar la nostra admiració per algú, i qué estem disposats a arriscar. De fet, al protagonista li preguntaran si fà el que fà per els diners que pugui guanyar, o si en el fons, no és més que un dels moltísims fans de la model Hannah, i ell també vol sentir-se més a prop d’ella.

La resposta, i alguna sorpresa més, la trobareu al final de la película. Si teniu l’oportunitat de veure-la, no la deixeu escapar. És un més que acceptable debut d’un director al que se li haurà de seguir la pista.