Mentre em mirava un documental recent sobre Venècia vaig tenir ocasió de conèixer un episodi del qual no n’havia sentit a parlar mai. Jérôme Zieseniss, president del Comitè Francès per la Conservació de Venècia (que és el responsable de la gestió del museu Correr de la ciutat) explicava la recuperació d’una estàtua de Napoleó, desapareguda feia dos-cents anys.

Es veu que el famós emperador, quan va entrar a Venècia el 1797, va engegar a dida la Sereníssima República. Els venecians, és clar, van decidir no celebrar-ho. Però Napoleó va contribuir a modernitzar la ciutat, li va donar l’estatut de port franc, i alguns venecians devien pensar que l’home potser tenia males pensades però que dolent, dolent, tampoc és que ho fos. El cas és que el 1811 se li va dedicar una estàtua, que es va col·locar a la Piazzeta, dins la plaça de San Marco. L’estàtua representava Napoleó com un emperador romà, tant de vestuari com de postura. El 1814 van arribar els austríacs, van treure l’estàtua de circulació, la van mutilar i se la van vendre. Per aquest ordre; sembla que no eren gaire bons fent negocis.

L’estàtua va reaparèixer el gener de 2002 a Nova York, i Sotheby’s en preparava la subhasta. L’alcalde de Venècia i el ministeri de Cultura italià van demanar al comitè que es fes càrrec de la recuperació de l’estàtua per a la ciutat, perquè són aquelles coses de família: “Et pot agradar o no; però coi, és dels nostres, i la roba bruta es renta a casa.”

La resta de la història es pot resumir força: el comitè va adquirir l’estàtua, la va dur a Venècia amb nocturnitat (perquè hi ha venecians de memòria ben refotuda), i la van col·locar, no a la Piazzeta, on no hauria portat res de bo, sinó dins de l’edifici, darrere d’un vidre blindat. No és la recepció més calorosa que es pugui recordar, però els venecians havien pagat (en total ja dues vegades) per l’estàtua i la tornaven a tenir a casa, per poder-la blasmar tant com els vingués de gust.

Però és que la història té un plec amagat. Resulta que el preu pagat a la subhasta es va disparar força, fins arribar als 380.000 euros de diner públic per tres tones de pedra amb forma d’emperador romà sobrevingut. I aquest preu exagerat es va produir, com a les pel·lícules, perquè hi havia un altre licitant a la subhasta, amb un gran interès per Napoleó. I heus ací que aquest licitant inesperat era ni més ni menys que… el senyor Bill Gates! El fundador de Microsoft es veu que té una dèria pel dirigent de la mà a la cartera que li ve de lluny; iconogràficament no costa d’imaginar-ne el motiu.

El cas és que el senyor Bill Gates, una de les primeres fortunes del món, dedicat ara a una fundació (a nom seu i de la seva senyora) que no us sabria dir ben bé què mira de salvar, va encarir la compra de l’estàtua de Napoleó per part de la ciutat de Venècia. Ras i curt.

I a mi això m’està molt bé, perquè m’agermana amb Venècia; perquè quan penso en les versions de sistemes operatius a mig acabar que he pagat al llarg dels anys i en les vendes massives de programari que s’han fet i es fan a les nostres administracions, pagades amb diner de tots a l’empresa d’aquest bon senyor, tanco els ulls i m’imagino a Venècia, creuant ponts per damunt de canals. En concret em fa pensar en el ponte dei Sospiri, que vindria a ser la porta de l’Infern de l’obra del Dant: Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate.