“Els vicis privats fan les virtuts públiques” és l’irònic missatge del poema La faula de les abelles, escrit l’any 1714 per Bernard de Mandeville. Aquest metge holandès hi descriu una deliciosa paradoxa econòmica. L’avarícia, la luxúria, la gula, que són pecats capitals, resulten utilíssims i contribueixen al bé general. Si no fos pels golafres, com es guanyarien la vida els pastissers? Si no fos pels faldillers, que gasten en barjaules, flors i regals, com es guanyarien la vida floristes i proxenetes? Si no fos pels cobdiciosos que guanyen diners amb el treball dels altres, qui donaria feina als desocupats? El que beneficia la societat, doncs, no és altra cosa que els vicis dels seus membres.
L’any 1759, en sintonia amb l’obra de Mandeville, Adam Smith publicava La teoria dels sentiments morals. Amb beatífica candidesa sostenia que l’estat no havia de fer cap regulació de l’economia, que d’això se n’encarregava la “mà invisible del mercat”, la qual, com un àngel de la guarda, ordenava la diversitat dels interessos humans. Segons Smith, no calen lleis estatals sobre condicions de treball, salaris, preus o qualitat dels productes. La lliure competència, les lleis de l’oferta i la demanda, la lluita entre els productors per a vendre als millors preus, i la baralla entre obrers i empresaris pels salaris, acabaran en un joiós equilibri que a tots beneficiarà. Confesso, benvolgut lector, que gairebé em cauen llàgrimes d’emoció davant d’aquest retrat tan meravellós del capitalisme.
El cas és que les màximes que Adam Smith predicava, i que han estat la Bíblia del neoliberalisme dels darrers anys, han dut a les pràctiques i conseqüències econòmiques que tots coneixem. En la seva versió jurídica, les idees del liberalisme econòmic han contribuït al naixement de lleis com la hipotecària, feta, com sempre s’ha vist, amb la intenció de garantir que el vici de l’avarícia de les entitats bancàries es convertís en el benefici social d’una vivenda digna per a tots. Quina llàstima que ara el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que no sap res de l’estreta relació entre els vicis privats i les virtuts públiques, obligui ara al govern –que en sap un niu– a revisar aquesta magnífica llei hipotecària espanyola, tan delicadament abusiva, tan perfectament injusta, que tants desnonaments ha propiciat… Com pot ser que a Europa no vegin que, a la llarga, lleis com aquesta són el millor per a tots?
Deixa un comentari