Ningú té la bola de vidre però vaig a fer unes consideracions que espero que m’ajudin (ens ajudin, si és que algú més llegeix aquest blog) a valorar què cal fer a partir d’ara.
Durant el període 2012-2017 hi havia molta il·lusió perquè en realitat tot estava per fer i per tant tot era possible. Vam treballar fort i vam aconseguir que una part de CiU s’apuntés a l’independentisme, vam aconseguir també que ERC, que tenia la independència congelada la passés al capdavant, com a prioritat i també vam aconseguir que la CUP assumís que per resoldre els problemes socials i els problemes d’altres pobles del món el primer que cal fer és tenir sobirania. Vam posar la independència al centre de la política i la veritat és que vam estar a punt d’aconseguir-ho. A partir del 17 ens vam centrar en protestar per la repressió i els partits van aprofitar per anar reculant i tornant paulatinament al règim autonòmic.
Dic tot això, que ja és ben sabut, perquè hi ha qui -de bona fe- s’entesta a voler que el futur de l’ANC consisteixi en repetir el que vam fer en el període 2012-2017 però crec que confonen els desitjos amb la realitat. Ara ja no estem en aquella situació de “tot està per fer i tot és possible”, ara sabem que els protagonistes del 17 que es van fer enrere (partits i líders) segueixen al capdavant de l’acció política. Res fa pensar que ara sí que hi estiguin disposats, que ara sí que sigui possible.
I això és un peix que es mossega la cua ja que si no es veuen possibilitats no hi ha il·lusió i si no hi ha il·lusió no hi ha mobilització i sense mobilització els partits no belluguen ni una fulla.
Per mi, cal que deixem de pensar que hem de tornar a fer grans manifestacions, ja les vam fer, crec que el que cal és (re)carregar-nos ideològicament (allò de les raons per la independència, en especial les econòmiques, infraestructures, etc.), posar la llengua al centre de la nostra lluita -forma part indissoluble de la nació- i pensar en noves formes de mobilització. Tornar a tenir un pla en positiu -amb dates, etapes, objectius concrets, etc.- i no basar la nostra feina només en protestes a la contra.
No crec que hi hagi gaires països en els que el seu parlament estigui constituït en realitat per dos parlaments. És el cas de Catalunya. Si ens fixem en els resultats electorals de les passades eleccions (12-M 2024) veurem clarament això que comentem:
-Parlament catalanocèntric (d’esquerra a dreta), partits d’obediència catalana: CUP 4, ERC 20, JUNTS 35, ALIANÇA 2. TOTAL 61 escons
-Parlament hispanocèntric (d’esquerra a dreta), partits d’obediència espanyola: COMUNS 4, PSC 42, PP 15, VOX 11. TOTAL 72 escons
En ambdós casos tenim tot l’arc ideològic (de l’esquerra a l’extrema dreta). No sóc especialista però aquesta situació a mi em fa pensar que ens trobem amb dues nacions i una d’elles és la colonitzadora (Espanya) i l’altra la colonitzada (Catalunya). També em fa pensar en què malgrat els esforços (de vegades més encertats i de vegades menys) no s’ha avançat cap a “un sol poble” sinó que en realitat n’hi ha dos, un que té Espanya com a centre del seu univers mental i un altre que hi té Catalunya. I no em refereixo als polítics, em refereixo a la gent i en especial la gent menys polititzada. Per això em referia a la gent hispanocèntrica (agafant el concepte que fa servir sovint en Víctor Alexandre) i a la gent catalanocèntrica.
Com a exemple tenim el famós cinturó roig de Barcelona que tan aviat passa del PSC a Ciutadans o viceversa -és a dir d’esquerra a dreta- però sempre mantenint-se en el seu “parlament”, l’hispanocèntric. És a dir, no compta tant la ideologia com la nació.
És per això que dic que això d’un sol poble és un mite, desitjable sí, però ara per ara no existeix. Crec que només ho aconseguirem quan siguem una nació independent, sense les pressions d’Espanya.
Fa uns dies que vaig fer una entrada al blog parlant -amb ironia- d’uns fets casuals.
Ara ja podem confirmar que les sospites eren certes, aquells fets “casuals” pretenien orientar el resultat de la consulta interna que va fer l’Assemblea sobre la Llista Cívica. Recordem que el resultat final va ser 3.660 vots a favor d’impulsar-la i 3.758 en contra. El NO va guanyar per 98 vots.
Dos dies abans del tancament de la consulta, un grup de crítics amb el SN van anunciar als mitjans de comunicació que impugnarien el resultat perquè incomplia una pila de coses dels reglaments de l’ANC (segurament es pensaven que guanyaria el SÍ). Com que va guanyar el NO aquesta impugnació no l’han feta, això és fer trampes (o ensenyar el llautó).
Com ja es preveia, els partidaris del NO han activat tots els mecanismes per presentar-se als càrrecs del Secretariat Nacional, han tret el santcristu gros (Lluís Llach) i altres persones que havien dimitit d’anteriors secretariats (Pesarrodona, Manzanero, Pinyol, ….). Els coordinadors de les dues AT que es van pronunciar en contra de la llista cívica (Lleida i Girona, Alsina i Vila respectivament). També es presenta en Joan Matamala, que en el debat que hi va haver a Girona sobre la llista cívica va demostrar tenir molt mala educació, increpant al ponent del SÍ amb males formes. En fi.
El temps ens dirà si aquest gir que sembla que li volen donar a l’Assemblea acabarà sent positiu pel moviment independentista o per contra la convertirà en una comparsa …
Des de l’1 fins el 14 de març hi ha oberta la consulta als socis de l’Assemblea sobre si estem d’acord o no en impulsar una Llista Cívica.
Des de que ha començat la consulta han passat una sèrie de “fets casuals” que fa la impressió que estan destinats a interferir en la consulta, a intentar desactivar la voluntat dels socis de fer una llista cívica. Vegem-los:
El dia 2 de març Puigdemont fa unes declaracions apujant el to del seu discurs, reivindica la unilateralitat i la confrontació amb l’estat. És contradictori ja que és el mateix Puigdemont que negocia amb Sánchez i fa política autonomista en nom de Junts. Enllaç amb la notícia
El dia 4 de març Clara Ponsatí anuncia que el dia de Sant Jordi presentarà, juntament amb Jordi Graupera, una nova proposta política, un nou partit, Enllaç amb la notícia. Ho anuncia ara, en mig de la consulta de l’ANC, tot i que falta més d’un mes per Sant Jordi… També en l’entrevista que li fan a Vilaweb el dia 8 de març es posiciona clarament en contra de la Llista Cívica de l’Assemblea, amb expressions inclús despectives com per exemple: “A mi, en privat, m’han temptejat insistentment com a potencial candidata d’aquest invent”. Enllaç amb l’entrevista.
El dia 6 de març en Lluís Llach, -destacada personalitat a favor de votar NO a la consulta de l’ANC i alineat amb els crítics del Secretariat Nacional- fa unes declaracions a El Punt Avui, que recull Vilaweb, en les que deixa clar que l’Assemblea s’està equivocant amb això de la Llista Cívica i ho qualifica d’un gran error. A més diu que medita presentar-se al Secretariat Nacional de l’ANC per redreçar el rumb, ho diu ara durant la consulta quant encara falten més de dos mesos per fer les eleccions… Enllaç amb la notícia. En l’entrevista feta el dia 7 de febrer a Vilaweb, Llach es mostra clarament contrari a la Llista Cívica de l’ANC però veu bé una quarta llista. Enllaç amb l’entrevista. Es deu referir a la que pensen fer en Pere Pugès i els seus amics, entre els quals hi ha en Llach, que ja han anunciat que estan preparant una llista que en diuen de país -juntament amb tots el partits independentistes i amb Puigdemont al capdavant (?)- i han avançat que faran la presentació pública a mitjans de maig. Ho han dit ara que hi ha la consulta de l’ANC, tot i que falten més de dos mesos…
El dia 11 de març l’Audiència de Barcelona confirma el tancament de la web Consum Estratègic de l’ANC. Com sabem, l’aparell judicial espanyol sempre busca les dates més adients per treure les seves sentències, en aquest cas no els deu agradar que l’Assemblea vulgui impulsar una opció política que pretengui materialitzar la independència i miren de perjudicar l’entitat tant com poden. Enllaç amb la notícia.
El dia 12 de març membres de l’ANC partidaris del NO a la Llista Cívica, crítics amb el Secretariat Nacional, demanen impugnar la consulta, denuncien irregularitats. Enllaç amb la notícia Enlloc de limitar-se a fer campanya pel NO de manera democràtica, van embrutant la imatge de l’Assemblea, sense contemplacions…
En política quasi mai existeixen les casualitats, les coses que passen solen tenir intencionalitat, no passen perquè sí. En aquesta seqüència de fets podem veure que des de diverses bandes es pretén que no guanyi el SÍ a la consulta de l’Assemblea i per tant que la Llista Cívica no tiri endavant. Volen que l’Assemblea es dediqui a organitzar mobilitzacions, a convocar a la Diada i poca cosa més i la política de veritat que la segueixin fent els partits i d’aquesta manera continuï la “pau autonòmica”.
A més, Puigdemont, Ponsatí i Llach són polítics que ja estaven en primera línia l’any 2017 i tots tres en llocs de responsabilitat -president, consellera i membre de l’anomenat “estat major”, respectivament- així que seria molt millor pel conjunt del moviment independentista que fessin un pas al costat; necessitem nous lideratges i noves formes de fer política.
Ho vaig somiar una nit: durant el somni hi havia algú que pronunciava aquesta paraula “escorinyol”. Quan em vaig despertar aquell matí, la paraula seguia ressonant al meu cap… De seguida que vaig poder la vaig consultar al diccionari i la sorpresa va ser que no existia. Pel buscador d’internet tampoc vaig tenir sort, aquesta paraula no existeix.
D’entrada em vaig quedar fotut perquè m’hagués agradat que tingués algun significat… Llavors vaig estar pensant que era una llàstima que si m’havia inventat una paraula nova no tingués cap significat. No passa cada dia que t’inventes una paraula (de fet no m’havia passat mai abans…)
Vaig estar donant-hi unes quantes voltes -de fet no seria una exageració dir que durant uns quants dies el tema em va quasi obsessionar-, finalment vaig decidir inventar-me també el significat -ja no venia d’aquí després d’inventar-me la paraula…-
Vaig arribar a la conclusió que la paraula seria una composició de les paraules “escorar” i “espanyol” i que tindria un cert aire irònic. Vegem-ho:
Escorar: Anar una embarcació més inclinada d’un costat que de l’altre per tenir el pes mal repartit
Espanyol: Relatiu o pertanyent a Espanya o al Poble espanyol.
Per tant, fent una translació a la política i fent gala del meu costat més friqui vaig decidir que aquesta paraula inventada per mi significava el següent:
Escorinyol-a: Persona que exerceix la política institucional, que diu que és independentista -que assegura que és més independentista que ningú- però que en realitat, es decanta, s’inclina, en les seves decisions i accions, a favor d’Espanya. És una persona que té el pes del pensament independentista mal repartit…
Per acabar i en la meva defensa només diré que com que la paraula me l’he inventada jo li puc donar el significat que em sembli més oportú.
El 3 de setembre passat va morir la lingüista Carme Junyent, per això li vull dedicar unes paraules (extretes del diari digital Vilaweb):
Hi ha persones necessàries, hi ha persones imprescindibles, hi ha persones insubornables, i la Carme Junyent era d’aquests estranys éssers que ho són tot.
Gran africanista i estudiosa de les llengües en extinció. L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de difondre el valor de la diversitat lingüística del món.
Feminista fins al moll de l’os. Carme Junyent considerava que ser un mateix era essencial, encara que això anés contra el corrent majoritari. Per això, va pronunciar-se contra el desdoblament lingüístic, en un moment en què gairebé s’ha convertit en dogma. Com a lingüista, defensava que és el canvi social allò que fa evolucionar la llengua i no a la inversa. Deia: “El que cal canviar és la societat, la llengua ja té els seus propis mecanismes per fer-ho.”
Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, es va especialitzar en antropologia i substitució lingüística, i també en llengües de la immigració. Aquests camps de recerca científica l’han portada a poder alertar, amb gran coneixement, sobre els perills de desaparició de la llengua catalana si no hi havia un canvi de comportament dels parlants.
Carme Junyent era una persona incòmoda perquè era lliure, que ens va ensenyar que havíem de salvar el català, que no ens havíem de rendir i que havíem d’aprofitar totes les escletxes per fer-ho.
Ha publicat molts llibres, entre els quals vull destacar el que va publicar el 2020, El futur del català depèn de tu, del qual citaré alguns paràgrafs:
Per començar, la impactant dedicatòria del llibre que diu així: “Als meus nets, que no sé si existiran ni si parlaran català, però la iaia els estima”.
“Sabem prou bé que una llengua no mor si els seus parlants no deixen de parlar-la. Per això, de fet, hi ha hagut casos en què s’ha exterminat directament els parlants. Què passa pel cap d’una persona que decideix no transmetre la seva llengua als fills?”
“Dèiem que una llengua pot trobar-se en la fase primària del procés d’extinció durant segles, mostrar-ne símptomes, fins que arriba el punt de deixar de transmetre’s. I també dèiem que en tots aquets casos coincideix que la comunitat ha entrat en un procés de bilingüització, és a dir: en la comunitat on es parla hi entra una nova llengua que la va substituint. Perquè en una comunitat on es parlen dues llengües, generalment -jo no conec cap cas que no sigui així-, hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra.”
“El bilingüisme, com a objectiu, no crec que sigui assolible. Però la qüestió és que els bilingües som els qui tenim el català com a primera llengua. Entre els qui tenen el castellà, hi ha de tot. I els qui defensen el bilingüisme, normalment, ho fan per imposar la seva llengua.”
Crec que el millor homenatge que li podem fer és tenir sempre presents les seves paraules quan deia “les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les” i actuar en conseqüència.
Gràcies, Carme, per tot el que ens has aportat. Descansa en pau.
He estat llegint aquest interessant llibre escrit per Francesc Ferrer i Gironès. Fa un repàs de totes les mesures coercitives que ha aplicat Espanya contra la llengua catalana, des de Guerra de Successió (1714) fins a 1985, que és quan es va publicar aquesta obra.
Com que m’ha semblat molt interessant, a fi i efecte que em quedi constància d’allò més important -no vull que se m’escapi res-, n’he publicat un resum de cada capítol. Aquests són els enllaços:
L’autor del llibre, Francesc Ferrer i Gironès, també treu les seves CONCLUSIONS que resumeixo a continuació:
–Dues nacions enfrontades: “El procés d’eliminació de la llengua catalana no és una fita en sí mateix, ans és la primera fase per a anihilar la nació catalana, per a uniformar-ho tot sota el motlle nacional castellà o espanyolista.”
– Els arguments evolucionen segons els temps: “La lluita contra l’ús de la llengua catalana a través dels anys s’ha fet amb arguments diversos. Les motivacions per les quals es perpetrava la persecució lingüística eren diferents segons les èpoques, però els objectius eren sempre els mateixos.”
–Llengua “versus” dialecte: A l’inici, en el propi Decret de Nova Planta es parla de llengua per referir-se al català. Ja en el segle XIX les classes dominants espanyoles introdueixen el concepte de dialecte per menysprear la llengua. No és fins el segle XX i fins a la II República que desapareix el concepte dialecte per referir-se al català. Amb la dictadura de Franco hi tornen…
–L’origen geogràfic dels opressors: L’autor ens facilita una dada, el 91% de les mesures legals (lleis, decrets, normes, etc.) estan promogudes per persones que no són dels Països Catalans (Castella amb Múrcia i Astúries 34%, Andalusia, Extremadura i Canàries 27%, Galícia 14%, Aragó 10%, País Basc i Navarra 6%)
–De perseguits a perseguidors: A través dels anys els polítics espanyols ignoren la persecució que ha sofert el català i fins i tot afirmen que la llengua castellana s’ha introduït gradualment a Catalunya sense violències, ni persecucions, ni mesures coercitives de cap mena, això diuen que ha estat per l’efecte del prestigi del castellà (així s’expressaven intel·lectuals castellans com Menéndez Pidal, Lázaro Carreter, Unamuno, etc.). Però a partir del segle XX és quan donen una volta més al cargol i diuen que és el castellà que és perseguit a Catalunya, aquesta cantarella la van repetint i repetint i arriba fins el 1981 quan es publica el “Manifiesto” de 2300 intel·lectuals castellans, en el que diuen literalment: “No es menos criticable el acoso propagandístico creado en torno a la necesidad de hablar catalán si se quiere ser catalán, o simplement vivir en Cataluña”.
–La persecució només actua quan el català té vitalitat: “Una característica ben evident que s’observa en analitzar la persecució de la llengua catalana és que l’eliminació del seu ús només s’intenta en aquells àmbits o terrenys on el català està molt en voga o en aquells sectors novells en què el seu ús li dóna prestigi.” Acaba el llibre dient: “Els ciutadans catalans tenen com a tasca primordial fer ús de llur llengua, fins a fer-la necessària, precisament en tots aquells llocs on el català pot obtenir més esclat prestigiós per tal de contrarestar l’estratègia dels seus perseguidors.”
A les conclusions de l’autor hi afegeixo alguns comentaris per part meva:
El llibre va ser publicar el 1985 per tant hi ha tot una sèrie de temes que l’autor no va poder recollir i que tenen una incidència crec que directa sobre la situació de la llengua catalana, només els enumero perquè ni tinc la capacitat ni és el lloc per fer-ne un estudi però crec que val la pena almenys esmentar-los:
Internet i xarxes socials
Canals de televisió i plataformes digitals
Arribada de immigració no espanyola (a partir dels anys 90 del segle XX) sense eines per fer una acollida adequada
Immersió lingüística a les escoles: durant molts anys les autoritats catalanes ens deien que funcionava molt bé i no era veritat
Debilitat en les accions de defensa de la llengua a càrrec de la Generalitat
El procés ha portat a alguns partits independentistes a rebaixar plantejaments sobre la política lingüística (per exemple acceptant de manera acrítica la cooficialitat en la futura Catalunya independent)
Hauríem de reforçar el coneixement de la nostra història, els catalans cada vegada que aixequem una mica el cap sembla que reinventem les estratègies i amb això perdem molt de temps i oportunitats. El poble que no coneix la seva història està abocat a repetir-la
L’actitud de molts catalans de canviar al castellà de manera que el català cada vegada s’està tornant més prescindible en molts àmbits.
I, finalment, en el fitxer que adjunto hi tenim la CRONOLOGIA DOCUMENTAL en la que es poden trobar, de manera molt esquemàtica, les accions perseguidores de la llengua al llarg del període estudiat:
En aquest capítol l’autor fa una distinció entre 3 períodes que tenen diferents característiques pel que fa a la repressió de la llengua catalana: La transició (1975-1977), Etapa de la UCD (1977-1982) i L’etapa socialista.
En la primera etapa, la pressió social augmenta a favor del català, el Col·legi d’Advocats de Barcelona va formular un dictamen el maig de 1975 en el que deia” El dret a l’ús del català és un dret fonamental individual i col·lectiu que, com a tal, no pot ser objecte d’una prohibició excloent o discriminatòria dins un autèntic Estat de Dret.” Finalment el govern espanyol aprova un decret -que no s’aparta gaire del que va ser aprovat l’any 1930- en el que disposa que l’ús del català és lliure en els actes culturals i en els mitjans de comunicació, però que només es podrà emprar oralment a les corporacions locals i que caldrà traduir el text quan s’hagi de transcriure. El decret també prohibia utilitzar el català en qualsevol document oficial adreçat als organismes de l’Estat.
Ja l’any 1978, quan en el Congrés de Diputats es discutia com havia de ser la Constitució, és molt interessant veure, com ens mostra el llibre, quines esmenes es van presentar a l’article 3 -el referit a la llengua- i podem comprovar que se’n van presentar de més restrictives que no van ser acceptades però que a la pràctica són les idees que anys després -i recentment- són aplicades pels tribunals espanyols quan han de dilucidar alguna cosa. És a dir que actuen com si les esmenes haguessin estat acceptades. Posarem l’exemple de una esmena que va defensar en Manuel Fraga relativa a la cooficialitat de les llengües, deia: “Quiero consumir un turno a favor de la enmienda, con la observación de que yo interpreto que en el fondo eso es lo que queria decir la Ponencia, porque al informar de que las demás lenguas serán de acuerdo con, quiere decir que sus Estatutos podrán disponer o no un grado también mayor o menor de cooficialidad.” Introdueix doncs una idea, -que no està recollida a la Constitució ni a l’Estatut- que és que la cooficialitat pot tenir diferents graus d’oficialitat, en definitiva que el castellà és més oficial que no pas el català.
Al maig de 1979, quan s’està ja parlant del tracte que tindran les llengües a la Constitució i a l’Estatut, el govern espanyol fa un decret dirigit a les corporacions públiques que conté les mateixes prohibicions cap al català que tenia el decret d’octubre de 1975 (que, recordem-ho, era molt similar al de 1930). En conclusió, el canvi en les lleis no significa, pels polítics espanyols, cap canvi en la seva mentalitat ni en la seva manera de comportar-se.
Quan es discutia l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, el Col·legi de Notaris de Barcelona van fer un escrit en contra del que preveia l’esborrany que els notaris i registradors que haguessin de treballar a Catalunya tindrien preferència els que coneguessin la llengua catalana i estiguessin especialitzats en Dret civil català. Van guanyar, aquest punt va caure de l’Estatut.
El cop d’estat de Tejero del 23-F va guanyar, encara que la versió oficial de la història diu que no. Entre altres exemples: el 13 de març de 1981 (el cop d’estat havia sigut el 23 de febrer) el ministre Rodolfo Martin Villa promou un projecte de llei d’harmonització per regular els termes “nació” i “nacional”, els quals només es podien referir a la totalitat de l’Estat i pretenien que la llengua castellana predominés per damunt de les altres llengües.
Ja al 1981 -amb la Constitució i l’Estatut aprovats- el Colegio de Ingenieros Industriales de Madridva protagonitzar una lluita contra els ajuntaments catalans que exigien el coneixement de la llengua catalana en les convocatòries de concursos-oposició per a funcionaris municipals. En les diverses demandes el tribunal de l’Audiència de Barcelona va anar a favor dels demandants, és a dir aplicant aquella filosofia que Fraga defensava per incorporar a la Constitució, que no va guanyar llavors però que després van anar aplicant els tribunals fent cas omís del que s’havia votat.
L’agost de 1982 el govern d’UCD treu una norma per l’etiquetatge dels productes que obliga a que s’expressin necessàriament en castellà. Aquesta norma és semblant a la norma franquista de 1967 i per tant fan cas omís del que diuen la Constitució i l’Estatut. A més la Generalitat té competències exclusives sobre comerç interior i no fa una política clara en defensa del català.
Per no estendre’m més, durant l’etapa de govern socialista comencen els atacs directes a la unitat de la llengua (català i valencià diuen que són llengües diferents). També en aquesta etapa, malgrat les lleis fonamentals que representa que defensen la llengua catalana, segueixen els atacs contra les persones que en fan ús i no canvien al castellà, especialment en administracions públiques espanyoles, jutjats, policia, etc.
Resum del capítol VIII del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.
En aquest capítol l’autor fa una distinció entre 3 períodes que tenen diferents intensitats pel que fa a la repressió de la llengua catalana: Holocaust del català (1938-1945), De la derrota del nazisme a la institucionalització del franquisme (1945-1968) i Desenrotllament econòmic i crisi d’hegemonia (1968-1975)
Reprodueixo el que ens diu l’autor com a introducció a aquest capítol perquè em sembla molt significatiu: “Abans d’acabar-se la guerra civil (1936-39), des dels rengles franquistes ja s’havien pres mesures legals contra la llengua catalana. Els fets eren ben coherents amb els mòbils que varen fer esclatar la guerra: el feixisme i el nacionalisme espanyolista eren els motors ideològics de l’acció bèl·lica. El desig de posar fi a l’autonomia de Catalunya i la dèria d’eliminar la llengua catalana varen ser uns factors molt importants per a la cohesió de totes les forces polítiques que varen donar suport a l’aixecament militar.
Malgrat l’existència de moltes normes jurídiques de rang diferent que regulen la utilització de la llengua catalana, hem de recordar que la simple repassada d’aquestes disposicions no és encara un reflex prou ampli de l’autèntica persecució que existí. Les autoritats del nou Estat obtenien els seus objectius polítics d’abolir i eliminar la llengua catalana no solament amb mesures recolzades en el Dret, sinó especialment per pressions, actes de força i persecució encoberta en tots els àmbits i racons de la vida catalana, per mitjà dels quals volien esborrar l’ús de la nostra llengua a tot arreu: només se’n salvaren el pensament i la intimitat de les llars perquè no podien assolir-ho.”
Del primer període destaquen les següents mesures contra la llengua:
DEROGACIÓ DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA
FORAGITAMENT DELS NOMS CATALANS DEL REGISTRE CIVIL
TAMBÉ CONTRA EL NOM DE LES PERSONES JURÍDIQUES
L’OCUPACIÓ MILITAR DE CATALUNYA
L’ESGLÉSIA S’AJUP A L’OCUPANT
LLUITA CONTRA ELS RÈTOLS, ELS ANUNCIS I TAMBÉ ELS PAPERS
L’ESCOLA, FOCUS CASTELLANITZADOR
LA PERSECUCIÓ DELS FUNCIONARIS
LES MARQUES COMERCIALS (Al juny de 1963 els funcionaris del Registre de la Propietat Industrial van denegar la inscripció de la llibreria Les Voltes de Girona com a rètol d’establiment perquè “no podran ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”)
NO VOLEN EL CATALÀ AL CINEMA
EL CATALÀ FORA DE LA CORRESPONDÈNCIA TELEGRÀFICA INTERNACIONAL
REPRESSIÓ CONTRA ELS PARLANTS DE CATALÀ EN ELS CAMPS DE TREBALL
LES ESCRIPTURES TORNEN A SER EN CASTELLÀ
ELS VAIXELLS NO ES PODEN BATEJAR EN CATALÀ
ENCARA L’ESCOLA ESPANYOLISTA
EL CATALÀ, NI A LES PRESONS NI AL REGISTRE
Resum del capítol VII del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.
Amb l’arribada de la república hi ha inicialment un canvi: només 15 dies després d’haver-se proclamat, el govern espanyol (provisional) fa un decret pel qual es deroguen totes aquelles normes que prohibien l’ús del català a les escoles. Però, tot i aquest gest, la llengua catalana no és declarada oficial i no queda normalitzada en tots els àmbits de l’administració. Caldrà esperar més endavant quan s’entri en la fase constituent i com ja veurem, s’aprova amb força limitacions i suant tinta…
ESTATUT DE NÚRIA: Els redactors del projecte d’estatut, pel que fa a la llengua, van ser moderats per no despertar antagonismes. En relació a l’ensenyament diu: “A totes les escoles primàries de Catalunya serà obligatori l’ensenyament de l’idioma castellà. La Generalitat de Catalunya mantindrà escoles primàries de llengua castellana en tots els nuclis de població, on, segons el darrer trienni, hi hagi un mínim de quaranta infants de llengua castellana. En aquestes escoles s’ensenyarà la llengua catalana”
LA CONSTITUCIÓ REPUBLICANA DEFENSA EL CASTELLÀ: El 9 de desembre de 1931 s’aprova la Constitució de la República. Pel que fa a la llengua diu: “El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho a usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias y regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se podrà exigir el conocimiento, ni el uso de ninguna lengua regional”.
I pel que fa a l’ensenyament diu: “Las regiones autónomas podran organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas de acuerdo con las facultades que se conceden en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República.”
Així doncs, ja es veu que pel que fa a la llengua la Constitució de la República només es preocupa de la defensa del castellà amb un estil i amb uns criteris semblants als que s’utilitzaven en l’època política anterior.
DEBAT A LES CORTS SOBRE L’ESTATUT DE NÚRIA: Hi ha un debat molt encès quan es discuteix l’article 2 de l’Estatut que fa referència a l’oficialitat de la llengua catalana. Un dels principals contraris va ser Miguel de Unamuno que encapçalava un grup d’intel·lectuals (entre els quals Ortega y Gasset) i polítics de dreta, que argumentaven -entre moltes altres raons- que les llengües castellana i catalana no podien estar al mateix nivell. Finalment es va aprovar la cooficialitat del català.
D’aquests debats, que estan explicats molt detalladament al llibre, en voldria destacar dues idees precisament defensades per Unamuno que m’han semblat -com ha passat en altres ocasions- molt actuals: la primera que el castellà no ha estat mai imposat a Catalunya, que els catalans el parlem per pròpia voluntat “porqué lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad”.
La segona, sobre el bilingüisme, textualment Unamuno va dir: “Respecto a la suerte que hayan de correr la lengua castellana y la lengua catalana en Catalunya, yo tengo mis ideas que no son del caso, porqué estas no son cosas de legisladores, sino cosas de biologia lingüística. Creo saber algo de esto, y sé que pueblo, lo que se llama pueblo, el campesino, no hay ninguno verdaderament bilíngüe, y cuando a un pueblo se le hace bilíngüe acaba, primero, por mezclar las dos lenguas; después, por combinarlas hasta fundirlas en una.”
TAMBÉ VOLEN ESPANYOLITZAR L’ENSENYAMENT: Ja s’havia aprovat l’oficialitat del català però contràriament al que seri lògic això no va ser suficient per aclarir el tema de l’ensenyament. Els debats van tornar a ser encesos ja que molts diputats espanyols volien que quedés ben lligada l’obligatorietat del castellà a l’ensenyament i hi van haver de donar moltes voltes al tema. Al final el redactat que va acabar aprovat deia textualment: “El Estado conserva en Cataluña todos sus organismos docentes, de arriba a abajo, entre elos la Universidad; la Generalidad, en uso también de las facultades que le concede la Constitución, puede crear todos los Centros docentes que le plazca, desde una Universidad hasta una escuela, con todos los grados intermedios.” Una (mala) solució que mantenia el predomini de l’Estat en matèria d’ensenyament.
Els pocs avenços que es van aconseguir durant la República van ser forçats ja que els catalans es van implicar molt en el funcionament de la república i els governants espanyols van fer alguna concessió.
Resum del capítol VI del llibre “La persecució política de la llengua catalana” de Francesc Ferrer i Gironès.
El blog d'en Papikol 