La pobresa que ve

No és possible lluitar contra la pobresa sense polítiques de ruptura

Des del 2009, la pobresa s’ha estès a bon ritme afectant a sectors de població que fins fa poc se’n creien a resguard, digui el que digui el Conseller Homs. En declaracions realitzades l’11 de febrer de 2014, el portaveu del govern afirmava que «crida l’atenció constatar que el 2006 hi havia un 19,1% de pobres al nostre país i que el 2011 hi ha un 19,1% de pobres». Aquesta afirmació és incorrecta des del punt de vista acadèmic i insultant des del punt de vista humà. Homs està fent passar per “percentatge de pobres” el que en realitat és la “taxa de risc a a la pobresa”. Parlar de pobres ja és de per sí criticable, doncs suposa etiquetar a una part rellevant de la població posant per davant la seva situació econòmica, ni desitjada ni desitjable, a altres característiques que, sense cap mena de dubte, són molt més importants des del punt de vista subjectiu. La pobresa és una situació que viu un percentatge cada cop més important de la ciutadania en un moment o altre de la seva vida i no una característica intrínseca de la persona. Parlaríem doncs de persones en situació de pobresa i no pas de pobres.

L’indicador referit per Homs és la taxa de risc a la pobresa que és el percentatge de persones que tenen uns ingressos inferiors al llindar de risc d’exclusió social. L’esmentat llindar s’estableix en relació als ingressos del conjunt de la població (és el 60% de la mediana de la distribució d’ingressos, amb les correccions necessàries per ajustar la mida de la llar) i, per tant, a mesura que la ciutadania catalana s’ha empobrit econòmicament, el llindar ha baixat. Això significa que una llar formada per dos persones adultes i dos infants, que al 2006 ingresses 17.400 euros anuals entre 2006 i 2011, es consideraria per sobre del llindar de risc a la pobresa fins al 2008, any en que el llindar es situa en 18.370 euros d’ingressos anuals. Sería considerada “pobre” per Homs fins el 2011. Perquè en el darrer any amb dades disponibles el llindar cau per sota dels nivells de 2006 i es sitúa en el mínim del període: 17.169 euros. La nostra hipotètica família, no haurà millorat, en absolut, les seves condicions econòmiques perquè ingressa el mateix que al 2006 i l’efecte de la inflació haurà disminuït el seu poder adquisitiu.

Utilitzant aquesta taxa de risc a la pobresa, que amaga una trampa estadística per molta gent desconeguda, es deixen de banda altres dades que s’obtenen de la mateixa font (l’Enquesta de Condicions de Vida) i que no permeten lectures gaire optimistes. Mentre al 2006, un 43% de les llars catalanes manifestaven no tenir cap dificultat per “arribar a finals de mes”, l’any 2012 la proporció s’havia reduït al 38%. Si a l’any 2006 eren un 3% les llars que vivien privacions materials severes, al 2012 ja n’eren un 7,4%. I si atenem a la “taxa de risc de pobresa o d’exclusió social harmonitzada”, un indicador que s’utilitza arreu de la UE, també observem un increment del 23,2% al 26,6% entre 2006 i 2011 i un lleuger retrocés al 24,9% per al 2012.

De tots els indicadors disponibles, el Govern de la Generalitat fa servir l’únic que li resulta útil per treure importància a l’empobriment i per transmetre que els problemes són temporals i que tot tornarà al seu lloc quan l’economia es recuperi. Però per molts símptomes de recuperació econòmica que es publicitin i amb independència de la credibilitat que vulguem donar als indicadors macroeconòmics, la crisi està marcant un abans i un després en la realitat social del nostre país. No tothom s’ha empobrit de la mateixa manera: les desigualtats socials han augmentat fruit d’unes polítiques públiques estatals i autonòmiques que mantenen un perfecta coherència. L’any 2006, la renda mitjana del 10% de llars més riques de Catalunya era 7,5 vegades la renda mitjana del 10% de llars més pobres. Al 2012 ja era 15,4 vegades més elevada. I no és d’estranyar, ja que la retirada de transferències públiques com la Renda Mínima d’Inserció o la restricció de moltes ajudes que eren bàsiques per al 10% més empobrit ha fet que l’impacte de la crisi sobre les persones en situació de vulnerabilitat fos extrem, distanciant-se, en termes d’ingressos econòmics, del grup majoritari de la societat de manera ininterrompuda des del 2008.

Una hipotètica recuperació dels indicadors macroeconòmics no té perquè traduïr-se en creació d’ocupació. I molt menys en un increment de llocs de treball que puguin ocupar els grups de població que pateixen situacions de pobresa més crues. Què les empreses comencin a generar ocupació depèn de que es consumeixin els seus productes i serveis, i les polítiques que s’han imposat en els darrers anys no han creat un entorn gaire esperançador en aquest sentit. El consum privat difícilment remuntará en el curt termini si tenim en compte un descens salarial d’entre el 7 i el 10% des del 2009. La reducció de les transferències públiques en forma de subsidis i pensions també s’ha reduït, així que el consum de les llars catalanes té una capacitat de recuperació mínima. El consum públic tampoc no tornarà a créixer, perquè les retallades no constitueixen cap mesura temporal sinó el nucli d’una reforma profunda en la manera d’entendre l’administració pública. Les anomenades polítiques d’austeritat porten a una situació en la que la creació d’ocupació ha de venir de la producció per al mercat exterior, és a dir, per la submissió total a les regles de la competencia internacional. Més competitivitat a través de successives reduccions de les despeses laborals ii d’una extensió sense límits de la precarietat en el treball assalariat.

Per molts contes de fades sobre la industria del coneixement i sobre l’alta tecnologia, l’únic mercat laboral capaç de generar un nombre de llocs de treball significatiu amb impacte sobre la capacitat de les llars per recuperar els ingresos és el del turisme. Y sempre sota la premisa de mantenir uns baixos costos i una alta flexibilitat (es a dir, d’una intensificació de la precaritat). El marc normatiu, amb una reforma laboral que ha instaurat de facto l’acomiadament lliure, permet i promou el creixement de les persones treballadores en situació de pobresa. Al 2012, gairebé el 12% de les persones sota el llindar de pobresa tenien treball assalariat.

La maquinària de l’exclusió social no s’atura encara que vegi brots verds. Un mercat laboral que seguirà deixant fora una part important de la població combinat amb una mínima protecció social vinculada a les cotitzacions a la seguretat social, condemnen a la pobresa a una part de les persones ocupades i a un ampli grup en creixement que no estan podent cotitzar el suficient com per gaudir de prestacions de desocupació o pensions de jubilació. Unes polítiques d’habitatge orientades a mantenir els privilegis de les èlits, ens segueixen forçant a pagar preus desorbitats per tenir un lloc on viure i ens exposen a situacions d’alta vulnerabilitat social on la malatia, l’atur o la vellesa, es converteixen en factors desencadenants d’exclusió residencial. I unes polítiques migratòries populistes i xenòfobes condemnen a centenars de milers de persones a l’exclusió més institucionalitzada i la constant clandestinitat i vulnerabilitat davant l’explotació.

Les polítiques d’atenció a les persones en situació de pobresa no serveixen per lluitar contra la mateixa. Són totalment necessàries per pal·liar-ne als efectes, per no deixar a les persones i a les famílies a l’estacada, per evitar la reproducció intergeneracional de les desigualtats… però per acabar amb l’empobriment i la polarització de la societat calen polítiques de ruptura en àmbits clau: l’ocupació, l’habitatge, la sanitat i l’educació.