CXXXV Mirar el Madrid pot ser divertit (rodolí)
(Aquesta entrada correspondria en realitat al cap de setmana passat, així que m’uneixo al “mai no és tard quan arriba” i actualitzo avui, fent cas d’alguna companya blocaire.)
Dissabte (22), descobreixo amb delit que el canal de futbol de pagament dóna l’opció d’escoltar el partit del Barça en una altra de les llengües del senat (minúscula volguda). Visca RAC1!
Diumenge (23), faig la prova en el [madrit] – Mallorca i… sorpresa! La veu en català sala! Tenint en compte el grau d’ensopiment del matx, prenc paper i esfero, que dirien en algunes contrades de l’altra banda de l’Atlàntic.
La consigna és clara (però l’empresa difícil!): tenint en compte el context, una llengua viva, espontània, que s’adeqüi al dialecte balear i, per què no, guaiti de reüll el que diu l’Institut. A partir d’aquí, a mem/meem :_) els encerts i els fallos :_(:
Encerts
a) Article salat. Segurament un dels punts en què la PEO (Proposta d’Estàndard Oral, acudit d’en Joan Costa) grinyola. És possible reproduir un balear (tret del d’alguna contrada) versemblant sense salar? Certament, el 2 de 6 en alguns casos s’hauria de convertit en pilar.
b) A mem, meem. Malgrat que el DIEC no ho recull (sí que ho fa el DCVB ), és un connector ben característic i viu del mallorquí.
c) Ieisme / neutra tònica (parlam) / famili, victori / homo, colzo / pel per per al… Pronúncies no recollides per la PEO, però que són vives i genuïnes.
d) Qualque, un poc. Lèxic genuí, viu i normatiu.
Fallos
a) Sombrero, metro (per metre), campeonat, centro, pase, balón, palo, empate, calentar (en algun moment diu escalfar, però mai escalfar-se), menos, pitar, saque, paradon, césped, susto. Barbarismes (altrament dits castellanismes) no normatius i, certament, ben evitables. Excloc de la llista antes, ja que no sabria on col·locar-lo.
b) Benzema, Ozil, Zidane, Marcelo (tots llegits amb la fricativa dental sorda, altrament coneguda com zeta castellana), Michael Laudrup (llegit a l’anglesa, [‘mai kel], i no pas a la danesa, [‘mi hael])
Conclusió: l’esforç paga la pena, tot i els fallos. Certament, si els problemes més greus són els antropònims estrangers i el lèxic, l’arbre gaudeix d’una bona salut.
(Per cert, ahir, a l’Hèrcules-Barça, descobreixo que hi ha l’opció d’escoltar el partit en varietat meridional. Hauria fet el mateix exercici si no hagués estat perquè l’únic lletraferit de la parròquia era jo…)
adhuca't 
De debò? Potser amb aquestes possibilitats dialectals m’hi animo jo i tot, a mirar/escoltar futbol…
(Quan pensen tornar, els d’Antònia Font?)
És trist que ens sorprengui, oi? En un país normal, ningú no en faria una entrada…
Àlex,
Pel que fa al PEO: al final ens quedem amb allò del 2 de 6, oi?
Pel que fa als falls: llàstima que el locutor no llegeixi això perquè li provaria (jo no he tornat a dir mai més e[ks]tranger).
Pel que fa al “mai no és tard quan arriba”: OOOEEEE OE OE OOOOEEEEEEEEEEEEE! 😀
a) Recordo la teva observació, i sí, 2 de 6 (tot i que el nombre de pisos és una decisió bastant vaga…).
b) Em refresques la memoria, forastera?
c) 😉
Et refresco. En les tres intervencions orals que vaig fer en el curs només vas fer-me dues rectificacions (ai, que repel·lent m’ha quedat això!): l’una va ser la pronúncia de la paraula estranger i l’altra l’ús de l’expressió “donar-se pressa”… i després va el DIEC i ho esguitarra (buf!).
Per cert, ja que ha sortit el tema, vull aprofitar l’avinentesa per dir que no sóc queca; sospito que et devia quedar el dubte, però només es tracta dels símptomes habituals de les meves intervencions en públic: suor freda, palpitacions, boca eixuta, visió borrosa, tremolins, desgavell de la tensió arterial… “lo” normal 😀
Més repel·lent és el professor que corregeix coses que amb el diccionari a la mà són lícites, oi? És curiós com som capaços de recordar perfectament el moment en què algú ens va fer certa correcció. A mi també em passa.
Si vols que et digui la veritat, més aviat et recordo com una bona oradora. Ho dissimulaves prou bé, doncs!