A molts ecopacifistes ens agradaria que Ada Colau ho fos. Tenim el record entranyable de la personalitat de Petra Kelly (Gunzburg, 1947 – Bonn, 1992), aquella coratjosa líder de Die Grünen que va iniciar el camí que ha portat Alemanya a ser el país de la UE més democràtic en la gestió de l’energia i del territori. Considero esperançador que en el seu discurs d’investidura l’alcaldessa es comprometés a lluitar contra el canvi climàtic i a impulsar les energies renovables.

Seria una llàstima i una ocasió política perduda que la combativa defensora dels drets socials no considerés l’ecologia urbana com el motor de la regeneració de la nostra capital. Després de la tasca feta pel regidor de Ciutat Sostenible Josep Puig, cofundador d’Alternativa Verda, durant la legislatura 1995-99, en la qual s’aprovà l’ordenança solar, la governabilitat ambiental a l’Ajuntament ha estat un pur seguiment dels lobbies energètics.

fa quatre dècades, des d’aquell famós informe del Club de Roma sobre Els límits del creixement del 1972, que els científics independents reclamen constantment als polítics un pla d’emergència per aturar la crisi climàtica. A Catalunya no hem tingut encara cap govern nacional o local que hagi intentat portar a terme una gestió transversal, coordinada i participativa destinada a respondre coherentment a aquesta crida. El nostre territori ha estat governat per un autoritarisme desenvolupista, d’esquerres i de dretes, supeditat de forma ignominiosa als oligopolis.

Per què no vàrem aprofitar els Jocs Olímpics, com ho varen fer a Sydney, o el Fòrum de les Cultures per transformar el model energètic del litoral? Senzillament perquè a Gas Natural no li interessava (i no li segueix interessant) una ciutat turística que es dutxi amb aigua escalfada amb el sol i no amb el foc de gas fòssil. Barcelona i la seva àrea metropolitana han esdevingut una macrocefàlia insostenible que funciona a cops compulsius de PIB però externalitzant tots els factors ambientals i sanitaris negatius que comporta el seu creixement.  L’exemple més escandalós  el tenim amb l’actual model turístic, que permet beneficis extraordinaris al sector gràcies que el cost dels residus que genera i la pol·lució que provoca els paguem amb diner públic.

Com ho fem per capgirar aquesta situació? L’alcaldessa i el seu equip pretenen fer-ho sense haver concertat el seu model amb els sectors econòmics alternatius. La gran patronal empresarial no té motius de preocupació. Si alguna cosa ha fet, hàbilment i en connivència amb els governs de la Transició, és impedir l’emergència d’un sector econòmic i empresarial ecològic: banca ètica, turisme ecològic i cultural, foment de cooperatives com Som Energia, reciclatge, bioconstrucció,  energies renovables, bioagricultura… Barcelona en Comú disposa d’aquest “lobbyalternatiu” associat al seu projecte com tenen Die Grünen? Ni el té, ni l’ha preparat abans de governar la ciutat. I el poc que existeix no està degudament coordinat.

Ho vaig diagnosticar en l’assaig Empresaris verds per un planeta blau. L’estratègia ambiental de l’empresa del segle XXI (Blume, 1994), i m’ho ha ratificat el recent best seller  de la canadenca Noemi Klein Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima(Empúries, 2015). El missatge d’ambdós llibres, amb vint anys de distància, és el mateix: el capitalisme neoliberal ha trobat la manera de monopolitzar l’economia verda i d’ecoblanquejar-se.

O Barcelona en Comú aprofita
el poder local i metropolità que tindrà per incentivar un sector empresarial ecològic i una gestió democràtica de l’energia o la seva esperançadora revolta social pot acabar bloquejada. Cito algunes corporacions bel·ligerants que esperen la claudicació de l’alcaldessa: Agbar-Suez (porta giratòria d’alguns “ecosocialistes”), Gas Natural Fenosa, Endesa, Iberdrola, Cespa-Ferrovial, Urbaser, Comsa i Cia, entre d’altres. Per cert, ben conegudes pel seu gerent Jordi Martí.- Santiago Vilanova